castell-alcalaten-vista2

Castillo de l’Alcalatén

Los vestigios de la presencia musulmana en el término municipal de l’Alcora son relativamente abundantes, destacando por su singularidad e importancia el castillo de l’Alcalatén, que da nombre a la comarca.

cid

Cultura Ibérica

El término municipal de l’Alcora contiene numerosos testimonios del paso de las civilizaciones pretéritas por nuestras tierras.

L´Alcora: La seua història

El terme municipal de l’Alcora conté nombrosos testimonis del pas de les civilitzacions pretèrites per les nostres terres, però és a partir de la Cultura Ibèrica quant l’Alcora presenta una relativa abundància de jaciments, destacant d’entre ells els poblats de Montmirà i el Tossal dels Foies. La dominació romana va deixar també la seua empremta en el nostre terme municipal, en les partides de Montmirà, la Perereta i, sobretot, Santa, on hi ha vestigis d’un gran assentament rural d’època imperial, junt amb el Camí dels Bandejats, que unia la zona prelitoral amb les terres altes de l’interior, i l’origen de les quals preromà pareix més que provat. L’assentament romà de Santa està sent excavat i s’han recuperant les termes romanes úniques en la província de Castelló. En la partida de Santa també han sigut trobades unes quantes làpides sepulcrals amb epígraf llatí, fins a un total de 8, algunes d’elles ja citades pel príncep Pio de Savoia en el segle XVIII.

Els vestigis de la presència musulmana en el terme municipal de l’Alcora són relativament abundants, destacant per la seua singularitat i importància el castell de l’Alcalatén, que dóna nom a la comarca. Igualment musulmà és l’origen del topònim i del nucli de població de l’Alcora, en el centre històric del qual es conserven alguns elements urbanístics i arquitectònics d’innegable arrel islàmica. El 24 de juliol de 1233 la fortalesa i territoris de l’Alcalatén són presos per les hosts de Ximén d’Urrea. En els anys següents s’erigix als peus del castell una ermita d’estil de transició romanico-gòtic, típic de la reconquista, baix advocació del Salvador. El 31 de desembre de 1305 s’atorga Carta de Poblament a l’Alcora. Per ella, D. Juan Ximénez d’Urrea, quint descendent directe de Ximén d’Urrea, dóna a poblar la “pobla de L’Alcora d’Alcalatén”, segons fur i costum d’Aragó, a 11 cavallers i membres de la noblesa amb la condició de portar 110 pobladors més, i reservant part de les terres per als moros que volgueren romandre en la vila. A partir de la concessió de la Carta de Poblament, l’Alcora va creixent en grandària i població en detriment de la Vila del Castell de l’Alcalatén. El 31 de desembre de 1336 Juan Ximénez d’Urrea concedix manes per al sosteniment i construcció de l’església de l’Alcora. D’aquesta època conserva l’església parroquial alguns elements gòtics, emmascarats per les successives remodelacions i ampliacions que ha sigut objecte. Data d’especial significació històrica per a la comarca de l’Alcalatén és 1418. Segons Concòrdia firmada pels municipis de Lucena del Cid i l’Alcora, s’acorda entre ambdós el repartiment de les terres del poblat de l’Alcalatén, situat als peus del castell homònim, que havia entrat en una profunda crisi poblacional durant el segle XIV. El document es conserva en l’arxiu històric de Lucena del Cid. Entre les restes arquitectòniques adscribibles a estos segles cal destacar dos arcs apuntats localitzats en la plaça del Pati, junt amb el traçat de la muralla medieval de l’Alcora, de la que queden vestigis en nombrosos punts del nucli antic de la ciutat. També mereix menció l’antic Ajuntament, hui rehabilitat com a Casa de la Música, que guarda en el seu soterrani quatre arcs gòtics apuntats, un arc rebaixat renaixentista i un xicotet llenç de tàpia.

El segle XVI està marcat per la figura del venerable cura Bertrán, nascut a Atzeneta del Maestrat en 1530, anomenat rector de l’Alcora en 1575, difunt en la nostra ciutat en 1601 i impulsor de la primera ampliació de l’antic temple parroquial gòtic, donant-li el caràcter renaixentista que predomina en l’actualitat. Deixant al marge, pel seu particular significat en la història de l’Alcora, el naixement, desenrotllament, declivi i tancament de la Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d’Aranda, que serà tractada en capítol a banda, el segle XVIII comporta l’origen de dos tradicions fortament arrelades a l’Alcora, exponent màxim de la religiositat tradicional i, en l’actualitat, dels cicles festius de primavera (Setmana Santa-Pasqua) i estiu (Festes del Crist). En 1701 està documentada la primera processó del Crist, arran de la troballa miraculosa de la seua talla en una casa de la “Costanera de l’Advocat”. D’altra banda, en 1756 es concreta l’origen de la romeria del “Rotllo” que des de llavors se celebra el dilluns de Pasqua. El segle XIX s’inicia a l’Alcora amb un alçament popular, el 25 de setembre de 1801, conegut com “Revolta dels Caragols” per ser convocades les reunions dels subversius a toc de caragol de mar. La causa de la revolta va ser la negativa dels llauradors a pagar el delme de garrofes al Duc d’Híjar, no reconeixent com a senyor de la vila més que al rei. El seu capitost va ser Francisco Gascó, llaurador acomodat, que va actuar junt amb “altres més benestants i de major representació en el concepte del públic”. Les Guerres Carlines tindran a l’Alcora episodis destacats, com el succeït el 21 de març de 1838 en Sant Cristòfol entre les tropes del general isabelí Borso di Carminati i del rebel carlí Cabrera, el Tigre del Maestrat, que va mantindre la posició comptant tan sols amb una peça d’artilleria. En 1874 i 1875, durant la Tercera Guerra Carlina, la muntanya de Sant Cristòfol també serà escenari de notables fets d’armes.

L’Alcora és fonamentalment agrícola fins a 1960, i quasi exclusivament industrial a partir d’esta data. Per això els principals fets de la primera mitat del segle giren entorn del sector primari: creació de la Comunitat de Regants de l’Horta Major i el Sindicat de Regs (1905), construcció d’un nou pou per a regs en l’assut del riu (1907), fundació de la Caixa Rural i el Sindicat Agrícola de Sant Josep (1925), canalització de l’aigua de la font d’Aixart a la població (1927), inauguració del pantà de l’Alcora (1954), amb capacitat per a 2’2 hm3. El desenrotllament industrial, centrat en les tantes vegades mencionat “monocultiu del taulellet”, té el seu origen històric en la Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d’Aranda, fundada en 1727. Però serà en el primer terç del segle XX quan comence el desenrotllament del taulellet amb caràcter purament industrial. En 1930, l’Alcora comptava amb 9 fàbriques de taulellets. La Gran Crisi de 1931 actuarà de forma implacable sobre el sector ceràmic: en 1936 només quedaven 3 de les 9 fàbriques inventariades pocs anys arrere. Després de la Guerra Civil es reprén lentament l’activitat fabril, i només a partir dels anys 60 es produirà la verdadera eclosió industrial i al seu torn demogràfica, passant l’Alcora de 5.274 habitants en 1960 a 7.036 en 1970, i sobrepassant-se per primera vegada la barrera dels 10.000 habitants en 2003 (10.040 habitants).

Orígens

DONACIÓN DE ALCALATÉN A:
DON PEDRO XIMÉN DE URREA

1º Señor de la Thenencia y Honor de Alcalatén.

Montaje documental y traducción texto:
José Manuel Puchol Ten. Cronista Oficial de l ́Alcora. Noviembre 2.011.
Yo, Pedro Juan, escribano real, por mandato del rei mi señor, doy fe, de que he redactado fielmente de mi puño y letra la gracia que el rey ha concedido al Noble Don Ximén de Urrea, y que por mandato también de mi señor, rey Don Jaime I, hago público para conocimiento de los nobles, caballeros, clérigos y demás cortesanos, así como a los vecinos de la Pobla y Alcalatén allí residentes.