APUNTS HISTÒRICS

L’Alcora: la seua història

El terme municipal de l’Alcora conté nombrosos testimonis del pas de les civilitzacions pretèrites per les nostres terres, però és a partir de la cultura ibèrica quan l’Alcora presenta una relativa abundància de jaciments, d’entre els quals destaquen els poblats de Montmirà i el Tossal de les Foies.

La dominació romana va deixar també la seua empremta al nostre terme municipal, a les partides de Montmirà, la Perereta i, sobretot, Santa, on existeixen vestigis d’un gran assentament rural d’època imperial, al costat del camí dels Bandejats, que unia la zona prelitoral amb les terres altes de l’interior, l’origen preromà del qual sembla més que provat.

De l’assentament romà de Santa s’han recuperant les termes romanes, úniques a la província de Castelló. A la partida de Santa, també han sigut trobades diverses làpides sepulcrals amb epígraf llatí, fins a un total de 8, algunes d’elles ja citades pel príncep Pius de Savoia en el segle XVIII.

Els vestigis de la presència musulmana al terme municipal de l’Alcora són relativament abundants i destaca, per la seua singularitat i importància, el Castell de l’Alcalatén, que dóna nom a la comarca. Igualment musulmà és l’origen del topònim i del nucli de població de l’Alcora, en el centre històric de la qual es conserven alguns elements urbanístics i arquitectònics d’innegable arrel islàmica.

El 24 de juliol de 1233 la fortalesa i territoris de l’Alcalatén són presos per les hosts de Ximén d’Urrea. En els anys següents, s’erigeix als peus del castell una ermita d’estil de transició romànic-gòtic, típic de la reconquesta, sota l’advocació del Salvador.

El 31 de desembre de 1305, s’atorga carta de poblament a l’Alcora. Mitjançant aquest document, En Juan Ximénez d’Urrea, cinqué descendent directe de Ximén d’Urrea, dóna a poblar la “pobla de l’Alcora de Alcalatén”, segons fur i costum d’Aragó, a 11 cavallers i membres de la noblesa amb la condició de portar 110 pobladors més, i reservant part de les terres per als moros que volgueren romandre en la vila.

A partir de la concessió de la carta de població, l’Alcora creix en grandària i població en detriment de la Vila del Castell de l’Alcalatén. El 31 de desembre de 1336, Juan Ximénez d’Urrea concedeix manes per a la sustentació i construcció de l’església de l’Alcora. D’aquesta època, conserva l’església parroquial alguns elements gòtics, emmascarats per les successives remodelacions i ampliacions de què ha sigut objecte. Data d’especial significació històrica per a la comarca de l’Alcalatén és 1418. Segons la concòrdia signada pels municipis de Llucena i l’Alcora, s’acorda entre tots dos el repartiment de les terres del poblat de l’Alcalatén, situat als peus del castell homònim, que havia entrat en una profunda crisi poblacional durant el segle XIV. El document es conserva en l’arxiu històric de Llucena. Entre les restes arquitectòniques atribuïbles a aquests segles, cal destacar dos arcs apuntats localitzats a la plaça del Pati, al costat del traçat de la muralla medieval de l’Alcora, de la qual queden vestigis en nombrosos punts del barri antic de la ciutat. També mereix esment l’antic Ajuntament, hui rehabilitat com a Casa de la Música, que guarda al seu soterrani quatre arcs gòtics apuntats, un arc rebaixat renaixentista i un xicotet llenç de tàpia.

El segle XVI està marcat per la figura del venerable rector Bertran, nascut a Atzeneta del Maestrat en 1530, nomenat rector de l’Alcora en 1575, mort a la nostra ciutat en 1601 i impulsor de la primera ampliació de l’antic temple parroquial gòtic, donant-li el caràcter renaixentista que predomina en l’actualitat.

Deixant al marge, pel seu particular significat en la història de l’Alcora, el naixement, desenvolupament, declivi i tancament de la Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana del comte d’Aranda, que seran tractats en un capítol a part, el segle XVIII comporta l’origen de dues tradicions fortament arrelades a l’Alcora, exponents màxims de la religiositat tradicional i, en l’actualitat, dels cicles festius de primavera (Setmana Santa-Pasqua) i estiu (Festes del Crist). En 1701, està documentada la primera Processó del Crist, arran de la troballa miraculosa de la seua talla en una casa de la Costera de l’Advocat. D’altra banda, en 1756, es concreta l’origen de la Romeria del Rotllo, que des de llavors se celebra el Dilluns de Pasqua.

El segle XIX s’inicia a l’Alcora amb un alçament popular, el 25 de setembre de 1801, conegut com a Revolta dels Caragols per ser convocades les reunions dels subversius a toc de caragol de mar. La causa de la revolta va ser la negativa de la pagesia a pagar el delme de garrofes al duc d’Híjar, no reconeixent com a senyor de la vila més que al rei. El seu capitost va ser Francisco Gascó, llaurador acomodat, que va actuar al costat d’“uns altres més rics i de major representació en el concepte del públic”.

Les guerres carlistes tindran a l’Alcora episodis destacats, com l’esdevingut el 21 de març de 1838 a Sant Cristòfol entre les tropes del general isabelí Borso di Carminati i del rebel carlista Cabrera, el Tigre del Maestrazgo, que va mantindre la posició comptant tan sols amb una peça d’artilleria. En 1874 i 1875, durant la Tercera Guerra Carlista, la muntanya de Sant Cristòfol també serà escenari de notables fets d’armes.

L’Alcora és fonamentalment agrícola fins a 1960, i quasi exclusivament industrial a partir d’aquesta data. Per això, els principals fets de la primera meitat del segle giren entorn del sector primari: creació de la Comunitat de Regants de l’Horta Major i el Sindicat de Regs (1905), construcció d’un nou pou per a regs a l’assut del riu (1907), fundació de la Caixa Rural i el Sindicat Agrícola de Sant Josep (1925), canalització de l’aigua de la font d’Aixart a la població (1927), inauguració del pantà de l’Alcora (1954), amb capacitat per a 2,2 hm³.

El desenvolupament industrial, centrat en el tantes vegades esmentat “monocultiu del taulell”, té el seu origen històric en la Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d’Aranda, fundada en 1727. Però serà en el primer terç del segle XX quan comence el desenvolupament del taulell amb caràcter purament industrial. En 1930, l’Alcora comptava amb 9 fàbriques de taulells. La Gran Crisi de 1931 actuarà de manera implacable sobre el sector ceràmic: en 1936, només quedaven 3 de les 9 fàbriques inventariades pocs anys arrere. Després de la Guerra Civil, es reprén lentament l’activitat fabril i, només a partir dels anys 60, es produirà la vertadera eclosió industrial i, al mateix temps, demogràfica, passant l’Alcora de 5.274 habitants, en 1960, a 7.036, en 1970, i sobrepassant-se, per primera vegada, la barrera dels 10.000 habitants en 2003 (10.040 habitants).