PATRIMONI

L’Alcora compta amb nombrosos atractius: racons urbans plens d’història, ermites, monuments i llocs d’interés disseminats pel seu terme municipal, paratges on gaudir de la naturalesa, festivitats i celebracions genuïnes i de profund calat popular…

Us convidem a conéixer el ric patrimoni ceràmic, cultural, històric i natural de la nostra localitat.

Església renaixentista fundada en 1629. La seua nau és de planta rectangular amb altar major i dos laterals. S’eleva una cúpula central rematada per una creu sobre una esfera. Té una única entrada amb porta sobre escalinata i amb arc de mig punt, la seua espadanya és moderna amb dues campanes.

Es venera a Sant Miquel i es conserva en ella la Vera Creu amb el seu magnífic reliquiari d’estil barroc.

En la capella de la Verge del Rosari, cúpula sobre petxines i tambor octogonal amb òculs, coberta amb teules de ceràmica blava i blanca, es troba la pila baptismal de gran riquesa pels seus paviments de la Reial fàbrica del Comte d’Aranda amb al·legories al «Hortus Conclusus», llenços del segle XVIII de l’escola valenciana i talles del segle XVII.

Dedicada a Sant Joaquim i Santa Anna, és una parroquial molt senzilla d’escàs valor artístic. Edificada en 1.873 en maçoneria i absis semicircular. Decoració interior en absis de pilastres amb capitells compostos, que sostenen arquitrau senzill. La parròquia, a més del nucli principal l’Ermita, delimita un grup de masies com són el Mas del Rogle, Mas de Torner, Mas de Bachero…

L’ermita de Sant Cristòfol es troba a la muntanya del seu mateix nom i domina des de l’alt el nucli urbà de l’Alcora.

La construcció està datada en el segle XVII i va ser reformada durant el segle XIX. Consta d’una nau rectangular dividida en cinc trams, cor alt als peus, òcul d’il·luminació a la façana i torre quadrada. La façana presenta portada rematada amb un frontó decoratiu.

Aprofitant l’excepcional ubicació orogràfica i el valor estratègic del seu emplaçament, els voltants de l’ermita van ser testimoniatge de destacats episodis bèl·lics durant el segle XIX , quedant encara interessants restes de les fortificacions erigides en 1876 durant la Tercera Guerra Carlista, com ara diversos llenços amb espitlleres i una porta d’accés al recinte militar.

L’entorn de Sant Cristòfol és hui un ampli espai natural amb frondoses pinedes i parc infantil, molt visitada per la població local i centre de diversos actes singulars, com ara la romeria del Rotllo (dilluns de Pasqua), el dia de la Dobla (dimarts següent), el dia de Sant Cristòfol (patró dels conductors) i la festa de Santa Llúcia.

Situada al preciós paratge alcorí del seu mateix nom. Van començar les obres a l’octubre de 1598, amb llicència del bisbe Gaspar Punter (natural de Morella).

Es va inaugurar el 25 de març de 1609. Més de deu anys es van emprar en la seua construcció.

Dades estructurals: planta rectangular d’una nau fa 25,5 metres de llarga, per 6 d’ampla, i creuer de 7 metres. L’altura és de 8 metres. Coberta per volta de canó i cúpula barroca, adornada amb motlures i xicotets caps de serafins, tambor i llanterna. Un sol altar i cor alt als peus. Espadanya d’una campana. Al presbiteri taulells “del mocadoret”. Decoració: guixeries divuitesques, esgrafiats i amorells d’escaiola, pintures tipus acadèmic valencià. Curiosa sagristia apetxinada.

Sobre l’altar major pintura mural que abasta tota la closca del presbiteri. El centre l’ocupa la Santíssima Trinitat; a la seua esquerra la Mare de Déu i a la seua dreta Sant Vicent. En els angles sobre els quals descansa la cúpula estan els atributs del sant valencià: el llibre, la flama, la mitra que va rebutjar i la trompeta del Judici Final.

Pel costat de l’epístola està adossada una espaiosa hostatgeria (casa-posada). A les moltes persones que anaven a visitar l’ermita i havien de pernoctar, cas d’aquells que complien importants promeses, se’ls oferia per un espai de fins a nou dies: sal, vinagre i llit. Als pobres se’ls donava tot el necessari per al seu manteniment i vitualles.

El 13 d’abril de 1689, es va erigir un segon altar dedicat a Santa Bàrbara, verge i màrtir. Va ser destruït durant la guerra civil de 1936.

Tradició alcorina.- Juntament amb el paratge que l’envolta, l’ermita és destí de la tradicional romeria que l’Alcora realitza tots els anys el segon dilluns de Pasqua. Colla de Gegants, imatge del sant, autoritats, reina, dames i banda de música seguida dels romers, conformen la cèlebre comitiva. Una vegada allí (ermitori) se celebra l’Eucaristia en llengua vernacla, posteriorment, es reposen forces amb el popular esmorzar camperol. La fira, la mocadorà i la banda de música són els autèntics protagonistes, amenitzant els festius ‘matins vicentins’.

A conseqüència de les obres de construcció del nou vial entre l’Alcora i Sant Joan de Moró, i en compliment de les directrius que marca la Llei del Patrimoni Cultural Valencià, entre 2003 i 2004 es van dur a terme una sèrie de labors arqueològiques (estudis previs, prospeccions, sondejos, excavacions en àrea…) el resultat més destacat dels quals va ser la localització d’un complex termal d’època romana a la partida de Santa.

A la vista del desenvolupament de l’excavació i de la importància de les restes immobles trobades, les parts implicades (Ajuntament de l’Alcora com a propietari dels terrenys; Diputació Provincial en qualitat de promotora de l’obra; i Conselleria de Cultura com a organisme titular de les competències en matèria de patrimoni històric i arqueològic) van decidir modificar puntualment el traçat de la nova carretera per salvaguardar i posar en valor les estructures aparegudes. Després de la inauguració (maig de 2006), la Conselleria de Cultura i l’Ajuntament de l’Alcora van arribar a un acord per al cofinançament de les obres de consolidació i restauració de les Termes Romanes de Santa, tasca que s’ha dut a terme en 2 fases (2007 i 2009).

Al final del carrer Major, en un xicotet eixample, al costat de la casa de Marco, es trobava una ferreria que va ser venuda el 27 d’abril de 1739 a Vicente Marco Llorís de la Torreta, canonge de València que va manar construir una capella dedicada a la Verge dels Dolors, per la seua gran devoció a aquesta i com a promesa realitzada en la seua adolescència quan va patir en 1710 una gravíssima caiguda de cavall de la qual va eixir indemne.

Van començar les obres en 1740 i van finalitzar tres anys després.

Façana costat evangeli amb portada tipus retaule coronat amb l’escut de la Família Cinzúnegui Marco (segle XVII). Porta emmarcada amb pilastres amb capitells dòrics que sostenen arquitrau clàssic, rematada amb frontó semicircular trencat amb òcul tapiat. Sòcols de gran valor de taulelleria de la Reial Fàbrica del Comte d’Aranda del segle XVIII. Portes del segle XVIII.

Actualment pertany a la residència d’ancians Mare Rosa Molas, regentada per les Germanes Carmelites de Sant Josep, que han canviat el culte de la Verge dels Dolors pel de l’actual titular, Nostra Senyora del Carme.

A l’agost de 1990, un xicotet equip d’estudiants i llicenciats en Arqueologia, davall la direcció del sotasignat, vam dur a terme la primera campanya d’excavació arqueològica en el terme municipal de l’Alcora, concretament al poblat ibèric de Montmirà.

D’aquella primera intervenció, continuada en els successius anys, es va complir l’any 2000 el desé aniversari; una dècada que ha permés començar a conéixer l’evolució cronològica, urbanística i material d’un dels principals assentaments de la Cultura Ibèrica a la província de Castelló.

El jaciment de Montmirà es troba situat en una zona de transició entre els dos elements definitoris de l’orografia provincial: la plana litoral i l’interior muntanyenc. Ocupa un dels últims contraforts del massís del Penyagolosa, que amb una altitud màxima de 1814 m. és el segon punt més elevat del País Valencià, després del fronterer Cerro Calderón, al Racó d’Ademús. Aquest imponent massís és drenat principalment per tres corrents d’aigua tributàries del riu Millars: el riu Monlleó pel nord, el riu Villahermosa pel sud i l’oest, i el riu Llucena (més a baix denominat riu de l’Alcora) per l’est. Precisament en un monticle del marge esquerre d’aquest últim, aigües avall del pantà de l’Alcora, es troba el jaciment de Montmirà, amb una cota màxima de 352 m. sobre el nivell de la mar, del qual dista en l’actualitat 23 km en línia recta.

Orogràficament, aquesta muntanya presenta unes excel·lents condicions per a la seua ocupació humana al llarg de la història. Es tracta d’un turó de cim amesetat en forma de quilla de vaixell invertida, completament envoltat per escarpats vessants, i al costat d’un curs d’aigua de relativa importància en l’antiguitat, com demostren els nombrosos jaciments localitzats en les seues ribes. El jaciment ocupa tota la superfície del cim del monticle, amb unes dimensions axials màximes de 250 i 40 m aproximadament.

L’existència de restes arqueològiques a Montmirà és coneguda des de poc després de la guerra de 1936-39. Però no serà fins a 1990 quan s’inicia el projecte arqueològic, amb els objectius de conéixer l’estat real de conservació del jaciment i aportar dades per al coneixement de la Cultura Ibèrica a les comarques de Castelló.

Transcorreguda la primera dècada des de l’inici de la intervenció, podem concloure que els resultats obtinguts han respost àmpliament a les expectatives inicials. Els més de 210 m² excavats han permés documentar part del sistema defensiu de l’assentament (la muralla) i diversos recintes pertanyents a la trama urbanística del poblat (habitacions i habitatges). S’ha pogut detectar igualment l’existència d’activitat tèxtil i metal·lúrgica i s’ha recuperat abundant material arqueològic de l’estudi del qual es pot concloure que Montmirà va estar ocupat entre els segles VII i II abans de Crist. Però, sens dubte, els dos elements més suggestius de quants s’han recuperat en aquests anys són dues ofrenes rituals situades per davall dels sòls dels recintes en què van ser localitzats. El primer d’ells és un enterrament infantil trobat en 1990 al costat de la muralla, pertanyent a un nounat d’entre 2 i 4 setmanes de vida, que interpretem com un sacrifici fundacional relacionat amb l’inici de l’ocupació del poblat o amb una ampliació o reforma en aquest, tal com es documenta en altres jaciments similars. La segona ofrena va ser localitzada en 1998 i consisteix en un gran atuell ceràmic globular, col·locat en el fons d’una habitació, sota el sòl, de l’interior del qual es va recuperar un gran fragment de ferro de forma imprecisable i un os d’ovicàprid lleugerament manipulat. Els paral·lels d’aquesta mena de depòsits en la Cultura Ibèrica ens remeten a una ofrena que bé poguera estar relacionada amb la construcció d’aquest recinte, o bé amb un canvi de funció d’aquest.

Construïda en 1774 sobre una altra més xicoteta de finals del XVII. Focus espiritual alcorí i centre de veneració d’una miraculosa imatge en talla del segle XVII, atribuïda per M. Benlliure a l’escola sevillana de Montañés (Imatge Vero destruïda en 1936, l’actual data de 1940). Decoració interior amb rocalles del segle XVIII i capitells estil compost.

Es va restaurar en 1975. En la remodelació es va formar una girola darrere de l’antic cambril. Llenços de José Cotanda (1974) i de Vicente Cotanda (1980). Pintures de Ferrer en l’absis i petxines amb «Els Evangelistes». A l’exterior pot veure’s l’estructura del creuer, absis i cúpula central (octogonal, amb finestres i sense llanterna) i teixiria vidriada en blau. Façana mixtilínia amb mural de taulells representant la crucifixió, obra de J. Cotanda i V. Gallén (1974).

Datat cronològicament en el segle XVI o XVII, és anterior a l’ermitori construït en 1698. L’ermita es va reformar en 1774, ampliant i tancant el recinte, i es van agregar les estacions dels Dolors.

En 1811 va ser saquejat pels francesos i en 1936 va patir greus desperfectes, desapareixent les valuoses «Creus» en ceràmica del Comte d’Aranda, excepte quatre, obres del pintor Ferrer, d’una sola peça de notables dimensions. En 1975 es va remodelar el conjunt.

Conté quinze estacions, reproducció de models antics i set capelletes amb els Dolors de la Verge i set amb els Dolors i Gojos del patriarca S. José, tot això obra de José Cotanda Aguilella.

Realitzada en diverses etapes constructives, amb dues façanes, una als peus renovada en 1991 i l’antiga façana renaixentista en carrer Església, hui venerable Bertrán, al costat de l’epístola amb portada en forma de retaule. Conté tres fornícules de petxina, amb la verge titular, Sant Pere i Sant Joan (hui inexistents). La torre campanar reconstruïda després de la guerra civil. Volta de creueria estrellada i nervis de pedra. En les claus de l’absis i volta, plorons barrocs policromats i daurats i llenços esgrafiats en blau. Quatre etapes constructives: gòtic (segle XV), renaixentista (segle XVI), Capella Sagrari.

Església parroquial del Senyoriu d’Alcalatén (s. XIII), construïda en paredat i pedres angulars, té la façana en el costat de l’epístola, amb portada romànica i un pòrtic adossat amb arcs nivals. Coberta amb volta de canó.

Va ser reconstruïda en 1969 i va presidir els actes de reobertura l’hereua del Senyoriu, Excma. Sra. Cayetana Fritz Stuart i Silva, Duquessa d’Alba.

Als peus una reixa del s. XVII originària de l’Ermita de Loreto, derruïda cap a 1955. Es tracta d’una ermita santuari fortificada o «temple de reconquesta» (romànic-tardà).

Fundada en 1632 pels pares franciscans alcantarins, al mateix temps que el convent ja desaparegut. En les capelles de l’Evangeli i epístola, adorns, guixeria i pintures rocalla (1748 i 1734) respectivament. Arc presbiteral amb pintures representant atributs seràfics suportats per dos àngels. Pila d’aigua beneïda(segle XVIII).

En 1977 es va tancar al culte públic. Després dels treballs de restauració, va ser reoberta a l’octubre de 1995. Visita d’interés.

La Casa de la Vila o del Consell ha sigut seu de l’Ajuntament de l’Alcora probablement des de la seua construcció, cap al segle XIV, fins a 1982, any en què les dependències municipals es traslladen a un nou edifici.

Romandrà abandonat i en greu perill d’ensulsiada fins a principis de la dècada de 1990, quan l’Ajuntament i la Conselleria de Cultura decideixen rehabilitar l’immoble i transformar-lo en Casa de la Música.

Del seu origen medieval, l’edifici conserva, en la planta soterrani, tres amplis arcs apuntats de cadirat, restes d’un mur de tapial i una porta amb arc de mig punt. Aquest últim va formar part, en origen, del camí de ronda que recorreria la part posterior dels habitatges del carrer Venerable Bertrán, i del qual hui queda com a mostra la denominada Reixa de la Vila.

Posteriorment, cap al segle XVI, a la planta soterrani es va afegir un arc diafragmàtic, recolzat sobre dues pilastres rematades en cornisa. Es creu que en origen aquesta planta soterrani de la Casa de la Vila va ser usada com a Llotja, si bé no existeix documentació que així ho acredite. En tot cas, el fet que en la veïna plaça de l’Església se celebrara, des de 1306 mercat setmanal els dimecres, per privilegi de Jaume II, podria reforçar aquesta hipòtesi.

Sobre els sòlids arcs gòtics apuntats del soterrani es van erigir la resta de dependències municipals, amb façana principal al carrer Venerable Bertrán, antic carrer de l’Església.

Poc sabem de la seua estructura original, perquè al llarg del temps ha sigut objecte de nombroses remodelacions. L’edifici que va ser seu del govern municipal en la seua última fase era fruit d’alguna reforma duta a terme cap a finals del segle XIX o principis del segle XX, sense que hi haguera restes d’elements arquitectònics anteriors. En la planta principal es trobava l’espaiosa Sala de Juntes i diversos despatxos. Per una escala de marbre i passamans de ferro colat s’accedia, en la planta superior, a les oficines municipals. En el soterrani, els arcs apuntats van ser parcialment paredats per a instal·lar els calabossos.

Amb la restauració i la posada en servei de la nova Casa de la Música en 1995, els arcs gòtics han sigut descoberts íntegrament i ara sota ells s’ha disposat el pati de butaques de la sala d’audicions; l’arc renaixentista diafragmàtic, desmuntat de la seua ubicació original, serveix de marc a l’escenari, i la porta adovellada amb arc de mig punt dóna accés als camerinos. Finalment, en la façana principal s’han conservat també la balconada correguda de la primera planta i l’antic escut de l’Alcora, en pedra, sobre la porta principal.

Fortalesa medieval, situada sobre calcària rocosa a 370 m. d’altitud. Segle X-XIII, planta triangular dispersa, 150 m. quadrats recinte principal i envoltat per un camí de ronda, amb aljub i despoblat. Entrada per migdia, amb dues torres circulars i poals, posseint muralla emmerletada tipus «barbacana».

Jaume I va atorgar el castell i el títol de baró al cavaller aragonés Ximén d’Urrea, en 1233, després de la conquesta de la plaça de Borriana.