APUNTS DE PATRIMONI CONTRA EL CONFINAMENT #14
Gerres per a oli. Atribuïdes a Marcelo i Miquel Aicart.
Altura: 123 cm. Mitjan del segle XIX
Museu de Ceràmica de l’Alcora. MCA-751; MCA-752
A la Costera de l’Advocat es trobava fins 2001 la Cambra Agrària de l’Alcora. Quan es va enderrocar aquest edifici per urbanitzar el que avui es coneix popularment com “Placeta de l’Oca”, es van recuperar 2 monumentals gerres per a l’oli que hi havia a la planta soterrani, sobre un pedrís, completament cobertes per una capa d’algeps i testos de vora 10 cm de gruix. Per les seues dimensions, no podien extreure’s ni per la porta ni per cap finestra o balcó, de manera que es va esperar a l’enderroc de l’edifici per poder accedir i recuperar-les.
En 2005 es van restaurar, eliminant aquesta gruixuda capa que ocultava la seua forma però que a la vegada també les protegia. Es va confirmar, aleshores, que per tipologia i decoració eren de producció local, com per altra banda era fàcil pressuposar, amb els típics cordons amb digitacions que decoraven i alhora servien per reforçar la peça en el moment de la seua elaboració.
Consultat el nostre especialista en terrissa, el millor que podem tindre, Antonio Nomdedéu, ens va confirmar que, efectivament, eren de producció local, però que no eren de la seua família, perquè ni ell i els seus germans, ni el seu pare ni el seu avi, mai havien fet gerres tan grans.
Hi havia una pista que ens podia identificar el taller d’origen de les peces. Antonio sempre ens deia que el seu pare recitava una quarteta, una breu estrofa, que deia: “Què disgustada està la gent / Perquè ha mort el tio Marcelo / Però queda Miquelet / Que les fa de trenta “al pelo”. El “tio Marcelo” i Miquelet eren dos terrissers, pare i fill, especialitzats en les gerres d’oli de gran format; i el “30 al pelo” de l’estrofa es referia a la capacitat d’aquestes gerres: 30 arroves (és a dir, 364,2 litres). El pare d’Antonio, Pedro Juan, no els havia conegut, però la seua fama sí que li havia arribat. Les gerres de la Cambra Agrària complien amb el que diu la quarteta, doncs calculem que tenen una capacitat de 370-420 litres (30-35 arroves).
Esbrinant a l’arxiu parroquial vam poder identificar aquests 2 terrissers. Es tracta de Marcelo Aicart Huguet (1780-1848) i Miquel Aicart Masó (1812-1878). Membres, a més, d’una de les famílies terrisseres més longeves de l’Alcora, que ja és dir. Coneixem unes primeres referències d’Aicart (Aycart) terrissers que no hem pogut emparentar directament amb Marcelo: Joan Aycart, terrisser en 1632, i Sebrià Aycart, propietari d’un forn de terrissa al raval de Sant Roc en 1731.
El llinatge terrisser directe de Marcelo (o Marcelino, com també apareix als documents) i Miquelet comença, pel que sabem avui, amb Josep Aicart, pare de Marcelo, que té obrador al raval del Convent (al costat de la Reial Fàbrica) ja en 1791. Continua l’estirp amb els nostres dos protagonistes, segueix amb Pasqual Aicart Montells, nét de Marcelo i nebot de Miquel, i finalitza amb Alfredo Aicart Nebot, que des de 1934 treballà amb els Nomdedéu i a principis de la dècada de 1950 es va establir pel seu compte, per un breu període, llogant un dels forns rodons de la Reial Fàbrica que es conserven en l’actualitat. A l’arbre genealògic que adjuntem s’explica i entén millor tota aquesta informació.
I encara hi ha una última derivació familiar, doncs un nebot d’Alfredo Aicart, Vicente Artero Aicart, va ser un dels últims escultors de la Reial Fàbrica i va reparar i ordenar els motlles de les escultures de la Fàbrica Gran desprès de la Guerra Civil. Avui, part d’aquest legat de Vicente Artero es conserva al Museu, gràcies a la donació dels seus nebots Salvador Plaza Artero i Maribel Vivas Gargallo.
