Tornar

APUNTS DE PATRIMONI CONTRA EL CONFINAMENT #24

PLAT DE MOSTRES DE COLOR DE VICENTE PRATS
1790
Museu de Ceràmica de l’Alcora
Dipòsit Col·lecció Cabrera-Ahís. L’Alcora

Es coneixen diverses llibretes de receptes de colors dels mestres de la Reial Fàbrica en les què s’expliquen les diferents combinacions de materials emprats per aconseguir un ampli ventall de tonalitats per decorar les peces.

Als colors descrits a les receptes, sistematitzats desprès de nombroses proves i ajustos, se’ls donava una referència i s’aplicaven sobre plats i altres peces per tal de disposar d’una mena de paleta de colors per a què els pintors tingueren al seu abast l’aspecte final dels pigments ja cuits. Una mena de guia cromàtica.

La peça que presentem avui és una d’aquestes guies; no estava destinada a la venda sinó per a ús intern de la Reial Fàbrica. Gràcies a la descriptiva llegenda que du al revers, és de les poques peces amb una datació i atribució tan exacta: “Primeras pruevas de pintura sobre la cubierta sin estar cocida en 23 de Enero de 1790 Por Vicente Prats Mro. De Pintura. de orn. De D.Dº.Aª.” (aquestes últimes abreviatures es refereixen a Domingo Abadía, director de la Reial Fàbrica des de 1787).

Malauradament no s’ha conservat, o no es coneix, la llibreta de receptes a la què es refereixen els 32 colors de la vora del plat. Però tot i això, el valor històric d’aquesta peça és excepcional, doncs ens parla de la meticulositat i les bones pràctiques de treball a la Reial Fàbrica. Si ens fixem, el plat no es limita a ser un mer mostrari de colors sinó que s’aprofita tota la superfície per fer altres proves, com ara les diferents cares de les llunes i els feixos de llamps que sorgeixen d’elles, els motius decoratius interns dels colors de la vora, o el cúmul d’elements ornamentals del rombe central. I per si fos poc, la llegenda del revers és aprofitada també per fer proves de colors, alguns amb poc d’èxit com el de la tercera línia.

Aquest plat, a més, ha tingut una història rocambolesca. En 1927 Godofredo Buenosaires, aleshores President de la Secció d’Arts Plàstiques de l’Ateneu de Castelló, organitzà una exposició d’artistes castellonencs, en la qual participà el propietari de la Reial Fàbrica, Jesús Aicart, amb diverses peces de la manufactura, entre elles aquest plat de mostres.

El dia anterior a la inauguració el plat fou robat del magatzem on es guardaven les obres que s’anaven a exposar. A més de la investigació policial, es van realitzar consultes a dos endevins de València i la premsa es va fer ressò de tot allò. Potser per tot aquest rebombori, el plat aparegué 2 dies desprès, darrere de la porta de l’Ateneu i embolicat amb paper d’embalatge.

El plat fou valorat per a l’exposició en 6.000 pessetes (al canvi actual, uns 9.000 €), i fins i tot un antiquari de València arribà oferir-ne 10.000 pessetes (uns 15.000 € d’ara). És probable que Jesús Aicart acceptara aquesta oferta, perquè pel mateix temps consta que està venent altres objectes de la Reial Fàbrica, però el cert és que desprès d’estar vora 80 anys fora de l’Alcora, ha tornat al nostre poble de la mà d’un apassionat col·leccionista a qui hem d’agrair la seua cessió al Museu per a posar-lo a disposició de tot el públic.

I com que es tracta d’una peça signada, doncs aportarem també una mica d’informació sobre l’autor. Vicente Prats Herrera és fill de Cristóbal Prats, operari de la Reial Fàbrica, i Teresa Herrera. Com altres tants, passa la seua vida laboral a la Reial Fàbrica. Ja apareix com a aprenent en els llistats de treballadors de 1748-1750, i com a pintor en 1761, en un informe que fa referència al període 1752-1761. En 1778 passa a ser ajudant de mestre de la Reial Fàbrica, segons consta en el corresponent contracte (de 24 de maig de 1777), on s’especifica el sou: 180 lliures anuals els 2 primers anys, i 12 sous diaris “el resto del tiempo que le quedase de vida (…) en cada un día tanto que sean de trabaxo como que no lo sean”. És a dir, a partir del 3r any se li concedeix un sou vitalici de 219 lliures anuals. De tota manera, a la documentació que conservem apareix indistintament com a ajudant de mestre o com a mestre de pintura; i des de 1783 com a un dels “mestres principals”.

Vicente Prats es casa amb Teresa Ferrer i tenen una filla, Teresa, i dos fills, Antonio i Fulgencio, que seguiran l’ofici del pare i de l’avi patern, entrant a treballar a la Reial Fàbrica en 1775 i 1787 respectivament.

Però a banda de la seua exitosa carrera a la manufactura del comte d’Aranda (on passa d’aprenent a mestre principal), Vicente Prats se’ns presenta, segons els documents de l’època, com un veritable “emprenedor”. Entre 1773 i 1777 lloga en diverses ocasions el pa de la puja dels forns de l’Alcora (que era l’import, en moneda o en pa, que els particulars pagaven per coure als forns públics). En 1781 apareix com a copropietari d’un ramat d’ovelles a Llucena. En 1786 i 1788 el veiem formant part de diversos contractes de venda de pisa (no com a treginer, sinó com a inversor). I per últim, en 1793 arrenda el molí de batà de Llucena. Tot un seguit de negocis en paral·lel al seu destacat treball a la Reial Fàbrica.