Tornar

APUNTS DE PATRIMONI CONTRA EL CONFINAMENT #36

“El Cacharrero”

L’extraordinària producció de la Reial Fàbrica dels comtes d’Aranda experimenta una evolució en quant les decoracions de les peces al llarg del segle XVIII, amb el propòsit principal d’adaptar-se als gustos canviants de la societat i mantenir-se així sempre “a la moda”. Normalment aquests canvis solien coincidir amb el relleu en el càrrec director, que sempre portava implícit una renovació dels models ornamentals o, si més no, l’aportació de nous motius al conjunt de les decoracions preexistents.

En 1771 Gabriel Andrés és nomenat director artístic de la Reial Fàbrica. Entre les novetats que introduirà en el camp artístic es detecta una certa estandarització en les composicions, amb un motiu principal al mig de les peces (plats, plates, bacins de barber…) i motius menors repetits a l’ala que recorden, simplificats, al central. Un d’aquests nous estils és el que popularment s’anomena “Cacharrero”, que pren aquest curiós nom d’un llenç homònim de Goya.

L’estil “Cacharrero” es caracteritza per un ramet vegetal que combina fulles i fruites (peres, pomes, codonys o altres, segons els investigadors). Son decoracions generalment en suau policromia (ocre, verd, groc, blau…) que presenten la majoria dels seus elements (fulles i fruits) en 2 colors, donant així una certa sensació de volum. Malgrat la seua aparent simplicitat, o potser precisament per això, el “Cacharrero” va assolit un gran èxit comercial, fins el punt de ser el protagonista d’una de les obres mestres d’un dels genis de la pintura universal: Francisco de Goya y Lucientes (1746-1828).

Pintat en 1778-79, aquest oli sobre llenç va servir de model per a un tapís destinat a la decoració del dormitori dels prínceps d’Astúries al Palau d’El Prado, i formaria parella amb un altre tapís, “La Feria de Madrid”. Anomenat també “El puesto de loza”, representa una escena de venda ambulant de pisa de l’Alcora. La genialitat del pinzell de l’aragonès universal ens permet identificar el motiu decoratiu de la vaixella en venda, ceràmica de l’Alcora, considerada aleshores com un producte luxós.

Respecte a la interpretació de l’obra, segons el Museo del Prado, el “Cacharrero” és una escena complexa, que presenta la vida a la ciutat, d’aparença de carrer i quotidiana. Un venedor valencià (en descripció del propi Goya), amb el seu abillament característic, ha distribuït la seua mercaderia en el sòl, que ven a dos joves i una vella. Al fons, una carrossa passa ràpida, amb una elegant dama en el seu interior, a la qual miren dos cavallers asseguts d’esquena. Sota l’aspecte d’una bulliciosa escena de mercat s’amaga una altra de desitjos insatisfets: les joves davant el venedor anhelen els seus bells atuells de pisa, símbol de la fragilitat femenina, mentre que els cavallers asseguts sobre la palla, símbol de la vanitat de les coses, dirigeixen la seua mirada a l’aristocràtica dama que passa veloç en la seua carrossa.

Més enllà de les acadèmiques interpretacions, a nosaltres ens interessa l’escena del primer pla. Una escena de rècua, en definitiva. Podem imaginar, fora del marc visual pintat per Goya, les cavalleries lligades a un arbre o una tanca, descansant del dur camí entre l’Alcora i Madrid, i a la resta de traginers pregonant les excel·lències del seu gènere i captant l’atenció d’altres possibles clients. Podem imaginar també el traginer protagonista, moments abans, canviant-se la vestimenta suada i bruta del camí per una altra més acord a la funció comercial que ha de desenvolupar en arribar al punt de venda, en una estudiada estratègia de màrqueting de les que, segons la tradició popular, els traginers de l’Alcora en sabien, i molt. Ja ho deia el lexicògraf i dialectòleg Joaquín Martí Gadea (1837-1920), que semblar de l’Alcora era “Afectar ser bovo, simple ó beneít, siguent en realitat astut y molt espavilat (“Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del Gè, arreplegades y ordenades per un aficionat, molt entusiasmat de tot lo d’ella”, 1908)”.

Podem imaginar-nos també Goya trobant alguna rècua de l’Alcora arribant a Madrid, i quedant-se sorprès per la qualitat del producte, molt apreciat a la “Villa y Corte”, i per l’habilitat comercial dels components de la comitiva. Qui sap si Josep Dols, Cristóbal Nebot, Ramón Negre, Joaquín Tomás, Cristóbal Grangel, Joaquín Mallol, Josep Granell, Cristóbal Mascarós, tots traginers alcorins documentats per aquells anys, no van arribar a conèixer i a tractar amb Francisco de Goya. Qui sap si el “vendedor valenciano” immortalitzat al “Cacharrero” no és algú d’ells. Podem imaginar… perquè l’art i la ceràmica ens ho permeten, ens conviden a imaginar.