Taulelleria. Paviment de la Comèdia de l’Art

Autor: Julián López (atribuït)

Objecte: paviment

Descripció: presentem una obra excepcional: el panell de taulells amb personatges de la Comèdia de l’Art, propietat del Museu del Disseny de Barcelona. Aquesta fantàstica composició va estar originàriament a una casa de l’Alcora, tal com descriu Manuel Escrivà de Romaní, Comte de Casal, en la seua publicació “Historia de la Cerámica de Alcora” (1919):
La colección Güell, de Barcelona, posee un hermoso ejemplar de suelo completo, del que sólo reproducimos aquí un fragmento, que dará ligera idea de su valor artístico. En variados tonos de coloridos, en que predominan los azules, amarillos, anaranjados y verdes, parece querer representar alguna alegoría de la Comedia con sus eternos personajes, Arlequín, Pierrot, etc. Procede de una casa del mismo Alcora, y atribuyese por algunos al propio Soliva, pareciendo indudable trabajara en él uno de los artistas más afamados.
Desconeixem a quina casa de l’Alcora es refereix M. Escrivà de Romaní, però el que és cert és que fa gairebé un segle ja es trobava a Barcelona, formant part de la col·lecció d’art de Juan Antonio Güell i López, i des d’aleshores no ha eixit de la capital catalana. En 1931, va passar a mans de José Mª i Manuel Roviralta i, posteriorment, a la Fundació instituïda per aquests filantròpics industrials (1959). El 1965, la col·lecció de ceràmica de l’Alcora que havien reunit els germans Roviralta (més de 400 peces, entre elles aquest panell) és cedida a l’Ajuntament de Barcelona, que va fundar seguidament el Museu de Ceràmica (1966), ubicat al principi al Palau Nacional de Montjuïc i traslladat el 1990 a la seua última i emblemàtica seu: el Palau Reial de Pedralbes. El 3 de març de 2013, el Museu de Ceràmica de Barcelona va tancar les seues portes i les seues col·leccions es van integrar en el Museu del Disseny, dins de la Secció d’Arts Decoratives.
El panell, tal com ara el presentem al Museu de Ceràmica de l’Alcora, consta de 190 taulells d’unes dimensions aproximades de 20,5×20,5 cm, però quan el Comte de Casal el va fotografiar, cap a 1919, era un poc més gran, ja que falten les 4 filades superiors amb els angles corbats, de manera que el panell original comptaria amb unes 260 peces. Les cantonades arrodonides obren la hipòtesi que podria tractar-se d’una obra de paret i no de sòl, com descriu Escrivà de Romaní. Però tampoc podem descartar que tan inusual presentació fos conseqüència del muntatge expositiu de Güell i que el panell, en origen, acabés en angle recte.
Iconogràficament, el panell s’inspira en els dos grans temes que va conrear Antoine Watteau: les festes galants i el teatre: Fue Watteau quien, en 1712 o 1713, dio el gran paso, verdaderamente original, de proyectar las estrategias de los grutescos sobre un momento aparentemente único en el espacio y en el tiempo: la «fiesta galante». El marco, más o menos rectangular y orgánico, aparecerá ahora como un ámbito espacial ajardinado sobre el que se situarán los actores de la viñeta central, mientras los diversos símbolos alegóricos se insertan en la escena como elementos accesorios, instrumentales o de apoyo (Sagrario Aznar Almazán: Melancolía: las “fiestas galantes” de Antonie Watteau, en Boletín del Museo del Prado, tomo XVII, páginas 87-107. Museo del Prado, Madrid, 1999).
En aquesta composició, una parella passeja entre arbres i edificis, mentre en primer pla un altre personatge (potser un aiguader) omple un cànter en una font. L’escena està envoltada per un marc mixtilini format per petxines, acants i motllures, amb una estructura a mig camí entre els grotescos característics de les decoracions de les primeres dècades de la Reial Fàbrica (Bérain) i l’imminent triomf de la rocaille, la qual cosa porta a Alexius Feit a datar-la al voltant de 1750 i a atribuir-la a Julián López, mestre principal per aquells anys, l’autoria del disseny de tan destacat encàrrec.
Flanquejant l’escena central, dues figures a cada costat, en perfecta simetria i recolzades en sengles pedestals. Es tracta de personatges de la Commedia dell’Arte que, junt amb els telons borlats que subjecten les figures dels extrems (Arlequí i Pierrot) i altres que pengen del pedestal, confereixen al conjunt un clar aspecte escenogràfic o teatral. La decoració es completa amb un marc exterior compost per roleus, volutes, acants, flors i fruites. Destaquen els motius de les cantonades, de perfecta simetria i disposició diagonal, que recorden els taulells del sòcol de la capella de la Comunió de l’església de Sant Tomàs i Sant Felip Neri de València. Del mateix model, conserva el nostre Museu alguns exemplars que van estar col·locats probablement a l’església parroquial de l’Alcora fins a l’última ampliació del temple, a la fi del segle XIX.
Per al Museu de Ceràmica de l’Alcora, suposa una gran fita poder acollir aquesta extraordinària taulelleria, no sols per la seua rellevància i singularitat dins la producció de la manufactura del Comte d’Aranda, sinó també com a referent històric del sector ceràmic de la província de Castelló, que tant deu per al seu desenvolupament i lideratge internacional a les innovacions (organitzatives, formatives, tècniques, artístiques…) que es van implantar en la Reial Fàbrica de l’Alcora fa gairebé 300 anys.

Dimensions: 205×390 cm aprox.

Cronologia: circa 1750

Inventari: dipòsit. Museu del Disseny