APUNTS DE PATRIMONI CONTRA EL CONFINAMENT #26

ELS CAMINS DE L’AIGUA. L’EMBASSAMENT DE L’ALCORA

El pantà de l’Alcora, en els voltants de la Foia, tal com el coneixem en l’actualitat va ser projectat en 1947 i inaugurat en 1955, amb una capacitat de 2’2 hm³. Però en el mateix lloc estret en què s’encaixa el riu de l’Alcora (ací encara denominat riu de Llucena), aigües avall de Figueroles, van existir des de temps immemorials diferents obres hidràuliques que recollien les aigües fluvials i alimentaven la séquia major de l’Alcora, permetent el seu aprofitament per a regadiu, com a força motriu dels molins fariners instal·lats al costat del seu llit i per a l’activitat ceràmica.

Segons la documentació sembla ser que amb anterioritat a l’embassament ja existia l’assut de Figueroles, una infraestructura que aportaria aigua a la séquia major de l’Alcora a través d’una séquia paral·lela a l’embassament, pel seu costat esquerre.

HISTÒRIA DE L’EMBASSAMENT

En la publicació de mossén Juan Bautista Villar Domingo “Vida y virtudes del Venerable Juan Bautista Bertrán, Rector de l’Alcora“, publicat en 1924, trobem la primera cita d’una referència a l’embassament en una publicació anterior, de 1664, en la qual s’esmenta l’existència de “un pantano, obra realmente insigne”.
Antonio Gil Olcina en “La propiedad de las aguas perennes en el sureste ibérico” de 2003 torna a datar l’embassament en el segle XVII: “Tras Almansa y Tibi, logros del siglo XVI, aún en funcionamiento, se levantan durante la centuria siguiente los de Elche, Elda, Onteniente y, probablemente, los de Petrel y Alcora, además de un intento fallido en Lorca. Al XVIII corresponden Lébor, en Totana, Relleu y, sobre todo, los gigantescos embalses de Puentes y Valdeinfierno, antecedentes obligados de las grandes presas actuales y, con diferencia, los mayores realizados en Europa hasta entonces.”

Sent per tant la data més factible de construcció de l’embassament el segle XVII, no cal dubtar que degueren existir sistemes anteriors a l’embassament, com l’esmentat assut de Figueroles. D’altra banda la canalització de les aigües amb anterioritat queda constatat per les infraestructures de població com les Termes Romanes de Santa, o la Carta Pobla de l’Alcora, atorgada per Joan Ximénez d’Urrea en favor dels seus habitants (1305), que diu do e otorgo a vos (…) a poblar la villa mía que.s dicha la puebla de l’Alcora, d’Alcalatén, con todo el término de aquélla, y con casas et casals, et huertos et hortals, et viñas et viñals, et con todas plantas et con todas tieras, ansín lauradas como yerma, et con aguas, çudes et çequias, assí de ríos como de çefuentes (…)”.

En el Capbreu de Llucena de 1613 s’esmenta el molí denominat del Comte d’Aranda: “(…) Item los que tienen huerta del molino de Figueroles abajo han de tomar el agua al cencabo del molino los lunes de mañana, y la han de volver martes en llegado la sombre al molino, y volverla a cauzar a la madre para que vaya al molino de Alcora (…)”.

El segle XVIII, ens aporta nombroses cites al pantà de l’Alcora. Algunes d’elles fan referència a obres, ja hem de suposar que al llarg de la seua història va patir constants reparacions per a pal·liar els efectes de les riuades que periòdicament l’afectarien. Així, coneixem la destrucció parcial de l’embassament el 28 de setembre de 1755 per una riuada que va destruir l’arc d’eixida de l’aigua; el pantà va continuar funcionant fins a octubre de 1787, quan a causa d’haver-se deixat la comporta oberta es va produir un forat de més de dos metres. Aquest va ser la fi de la utilització de l’antic pantà construït en el segle XVII (informació facilitada per José Manuel Puchol).

A 1,6 km riu amunt existia un antic assut que recupera el Comte d’Aranda juntament amb l’Ajuntament de l’Alcora segons projecte de 1790, valorat en 2.073 lliures, de l’arquitecte Bartolomé Ribelles, director dels camins de Barcelona i Alacant, per a la reforma de les preses d’aigua en el terme de Figueroles i construir una nova séquia pel costat dret de l’embassament, que creua sobre la destruïda paret del pantà a través d’un aqüeducte, i també una nova casella de distribució que avui és visitable des del pantà, amb cayak.

Posteriorment hi ha notícies de la reconstrucció de la paret del pantà entre 1844-1849 i finalment la construcció de l’embassament actual en 1954, que deixarà l’antic sis metres aigües amunt, sent visible en moments de molt baix aforament del pantà.

ALTRES NOTES HISTÒRIQUES I DESCRIPCIONS DE LA PRESA:

1779. Geografía Moderna. Abad Nicollé de la Croix. Augmentada i traduïda per Josep Jordán i Fargo: “El terreno de esta población se riega con aguas de un pantano o receptáculo”
1786. Manuel Sisternes i Feliu, en “Idea de la ley agraria española”: “…las veces sin gota. Aprovechan las que se desprenden de las montañas, las que corren por arroyuelos ó nacen de fuentes; a cuyo fin se construyen pantanos, como el de Alicante y Alcora, una de las villas de los estados del señor Conde de Aranda, y otros varios. Yo he reconocido estos dos, y me admiro tanto de la sencillez de su fábrica, como la grande utilidad que de ella se saca. Detenidas las aguas por un paredón que cruza entre dos montañas, se va extrayendo por medio de compuertas, en la cantidad que se necesita para dar movimiento a los molinos y riego a las tierras”

1795. A.J. Cavanilles en “Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia”: “Tenían un Pantano para recoger aguas y asegurar el riego: le destruyó una avenida, y creyendo ser suficientes las aguas vivas, no cuidaron de repararle; pero en el año 1792, sumamente seco, han visto que se equivocaron en sus cálculos. Debieran reedificar el pantano con solidez. El paredón destruido tenía 45 palmos de grueso, y apoyaba por la izquierda sobre peña viva, y por la derecha sobre hormigón: por ambos lados baxaban los cerros en cuesta hasta el cauce del rio, dejando entre sus raíces un boquete de 130 palmos. Aquí se debe reponer el paredón, y emplear en su fábrica gruesos sillares por uno y otro lado, macizando lo interior según las reglas del arte. El antiguo se componía de sillares estrechos, rellenando su interior por espacio de 42 palmos con cantos rodados”.

Anar al joc relacionat amb l’embassament