APUNTS DE PATRIMONI CONTRA EL CONFINAMENT #28

LES GUERRES CARLISTES I LA REIAL FÀBRICA

Al llarg dels tres últims segles l’impacte que ha tingut la Reial Fàbrica del Comte d’Aranda en l’Alcora ha estat extraordinari, com ha quedat recollit en l’amplíssima bibliografia que s’ha dedicat a estudiar-lo des de tots els punts de vista: social, econòmic, artístic, industrial, territorial, arquitectònic, etc.
Però la Reial Fàbrica no sols ha estat protagonista; moltes vegades ha exercit de silenciós testimoni de fets que, en principi, no tenien cap relació amb ella o amb l’activitat que en ella es desenvolupava. Ens volem centrar en el paper que ha jugat la Reial Fàbrica en un dels episodis més fatídics de la nostra història: les guerres carlistes. I ho farem a partir del que recull la premsa de l’època i d’alguns documents gràfics que hem pogut localitzar.
Quan esclata la Primera Guerra Carlista en 1833, desprès de la mort de Ferran VII i de l’anomenada “dècada ominosa”, la Reial Fàbrica està en mans del XII Duc d’Híxar, José Rafael de Silva Fernández de Híjar y Palafox. Tot i que no passa pel seu millor moment, l fàbrica acaba de guanyar una medalla d’or a la “Exposición de Industrias Españolas” (1827) i pocs anys abans acaba d’encetar la producció de pisa estampada (1819). Però tot just coincidint amb la Primera Guerra Carlista, esclata també una epidèmia de còlera que causarà 300.000 morts a Espanya entre 1833 i 1834. La confluència d’ambdós tragèdies (guerra i epidèmia) suposarà un fort colp per a la Reial Fàbrica, que el 7 de maig de 1834 publicarà al periòdic “El eco del Comercio” un anunci de lloguer: “se arrienda una fàbrica de porcellana y loza sita en la villa de Alcora, conocida con el titulo de Fábrica del conde de Aranda, á tres leguas de Castellón de la Plana, en la provincia de Valencia, con todas sus existencias de materiales y lozas, modelos, moldes, hornos, edificios, màquinas, molinos y demàs enseres para la fabricación, con uso de aguas propìas, que està tasado todo, con exclusión de varias cargas, en dos millones [de reales] proximadamente (…)”.
Entre 1838 i 1839, ja cap al final de la Primera Guerra Carlista, trobem algunes referències a la Reial Fàbrica en la premsa de l’època Així, el 26 d’abril de 1838 el diari “Eco del Comercio” de Madrid publica una nota datada en Castelló el 19 d’abril, que diu: “Han entrado también esta mañana muchas cargas de loza sacada de los almacenes de la fábrica de Alcora, perteneciente al duque de Hijar, para que el enemigo que la tenia toda embargada no se utilice de sus valores, como habia ya comenzado á hacerlo”. Sembla que el “enemigo”, en aquest cas els carlistes, coneixien el valor de la ceràmica de la Reial Fàbrica i el seu potencial com a possible font de finançament. Tot i que els liberals han pogut rescatar aquesta càrrega de pisa, els carlistes ho tornaran a intentar més endavant: “Anoche se presentó Rufo con su batallón y unos cuantos caballos en Alcora; venia de la parte de Onda, y en seguida mandó á todos los carpinteros hacer cajones para llevarse la losa que queda en la fábrica” (periòdic “El Guardia Nacional”, Barcelona, 7 de juny de 1838). El Tinent Coronel carlista Joaquín Andreu “Rufo” (nascut a les Coves de Vinromà) sabia del valor de la pisa de la Reial Fàbrica, que podia ser una bona font de finançament per al seu exèrcit.
Una última menció de la Reial Fàbrica a la premsa d’aquest temps, ja cap al final de la Primera Guerra Carlista. En aquesta ocasió “El Piloto”, en l’edició del 17 de juliol de 1839, es lamenta de que “La fábrica de loza tan acreditada y conocida de España, y que tantos sacrificios costó al conde de Aranda, estará completamente destruida a la hora de esta, pues la facción se ha apoderado de ella y la está fortificando para conservar su posición en Alcora”. D’aquesta notícia volem destacar la referència a una possible fortificació de la Reial Fàbrica, de la qual desconeixem si quedarà encara alguna evidència que les obres de rehabilitació puguen arribar a descobrir.
A la Tercera Guerra Carlista (1872-1876) la Reial Fàbrica ja està en mans dels Girona, i en franca decadència. La premsa del moment també la menciona alguna vegada, com el 24 de juny de 1875 (diari “Época”): En Alcora se fortifican la ermita de San Cristóbal, el convento, que, dicho sea de paso, está acribillado de balas desde la anterior guerra a civil, en que servía de blanco á los carlistas cuando disputaban el paso á las tropas que conducían los convoyes á Lucena; la cárcel y la fábrica de loza, lo cual es suficiente par a que los emigrados puedan volver tranquilamente á sus hogares”. La fortificació de Sant Cristòfol, de la què queden encara prou evidències, fou encarregada pel general Jovellar per tractar d’evitar que els carlistes es tornaren a fer forts en un punt tan estratègic.
Abans d’aquesta data, el 14 de juny de 1874 té lloc l’anomenada “Acción de l’Alcora”, a Sant Cristòfol i les muntanyes properes. Els liberals aconsegueixen que els carlistes es retiren cap a l’interior; durant aquests dies, els prínceps carlistes Alfonso Carlos de Borbón y María de las Nieves de Braganza (Doña Blanca) es van allotjar amb el seu seguici al palau de la Reial Fàbrica. La “Acción de Alcora” ha quedat registrada en un descriptiu gravat d’Arturo Carretero, publicat en “La Ilustración Española y Americana (1875). Un altre gravat, anònim, aparegut en el número del 30 de desembre de 1874 de la mateixa publicació, és encara més explícit doncs reprodueix el casc antic de l’Alcora, on s’identifiquen perfectament el camapanar de l’església parroquial, el convent de Sant Francesc i la Reial Fàbrica, aquesta última amb un nivel de detall que mereix, sense dubte, un anàlisi a part.