APUNTS DE PATRIMONI CONTRA EL CONFINAMENT #33

EMBASSAMENT DE Mª CRISTINA (L’ALCORA)

Les obres de l’embassament de Mª Cristina van ser inaugurades el 9 de gener de 1901. La inauguració va comptar amb l’assistència d’unes 160 persones i després va haver banquet i brindis segons recull el periòdic La Vaguardia.

Tanmateix les obres no finalitzaran fins a 1925, per diversos motius que anirem descrivint. Finalment va ser inaugurat per Primo de Rivera en representació del Rei Alfons XIII, acompanyat d’una nombrosa comitiva tal com reflecteixen les imatges de l’ABC de l’1 de juny de 1925.

L’inici del projecte es remunta a 1895 amb els primers estudis tècnics presentats per Carlos Barrachina i subscrit per l’enginyer militar Guinjoan i l’enginyer industrial Joaquín Ríos.
La concessió de les obres està publicada al BOE de 2 de juliol de 1900 i preveu 9 anys per a la conclusió de les obres. Tot i això, encara passaran dos enginyers i 25 anys més per a que el projecte estiga acabat.

Al 1913, la concessió passa a la Societat de Regs de Barcelona i es realitza un replan-teig de l’obra pel que fa al dic, doncs sembla que no reunia les condicions tècniques i en conseqüència econòmiques per fer viable el projecte. Aquests estudis seran a càrrec de l’enginyer de camins Manuel Morales Telló.

El projecte inclourà la presa de contenció, un desguàs de fons, una presa d’aigua, un sobreeixidor de superfície, el desviament de la carretera de la Puebla de Valverde a Castelló, una canal de derivació, una canal de distribució i 5 séquies principals amb els respectius aqüeductes. La presa de 322 metres de longitud es recolzarà sobre el Tossal del Morral i tindrà 38 metres d’altura. Amb uns fonaments de 22 metres. Un total de 140.000 m³ de pedra i formigó “Asland”.
Al 1922 les obres estaven ja molt avançades com es desprèn de la vista de l’escriptor Bonaventura Bassegoda i Amigó, que en un article de La Vanguardia del 7 de gener sobre la seua visita d’obres amb el tercer enginyer de l’obra, Saturnino Salas Orodea, ens deixa les seues impressions; entre d’altres, una pista del perquè del nom de l’em-bassament: “Se dio al pantano el nombre de María Cristina por razón de hallarse en la Rambla de la Viuda y ser la Reina madre la viuda más ilustre de España”. D’una altra ens dóna testimoni d’allò que ha quedat inundat per les aigües: “iba pensando yo en lo que se escondía debajo del agua. Entre muchas antiguas casas de labor, me enteré de que bajábamos por encima del antiguo molino del Saloni, del que me fue posible reunir algún dato histórico, pues el ingeniero, señor Salas, me facilitó copia de la escritura de establecimiento, que se conserva en el Archivo Histórico Nacional (documentos parti-culares de la Orden de Montesa). Según ella, en 6 de mayo de 1320, en el Castillo de Vilafamés, Arnaldo de Soler, gran Maestre de la Orden de la milicia de Montesa, con anuencia de sus asistentes, dio y concedió a Domingo Forcadell licencia y poder para que en el río Rambla de Algonder pueda construir un molino trapero o harinero, tierras yermas hacia el Alcor dels Ullastres, en el cruce del camino de Vilafamés a Onda y Alcora…”

Al llarg dels seus més de cent anys d’història, la presa de Maria Cristina ha resistit les diferents avingudes de la Rambla de la Viuda. Una de les més recents, l’any 2000, li va produir la famosa esquerda. Altres avingudes que l’han sobrepassat són de 1962 i 1969.

També, com comenta l’ambientòleg David Marenyà Gumabu, el terreny calcari i la formació del subsòl permet la infiltració de l’aigua, perdent d’aquesta forma gairebé el 50% de la que embassa. Per a saber més us recomanem la seua publicació a:
http://vilmeteo.es/recorregut-fotografic-i-historic-pels-e…/