APUNTS DE PATRIMONI CONTRA EL CONFINAMENT #37

MARRAIXA DE NÚVIA
C.1920
Terrisseria dels Nomdedéu. Decorada per Cristóbal Álbaro Aicart (1874-1949)
Museu de Ceràmica de l’Alcora. MCA-4108. Donació Antonio Nomdedéu Medina

Pisa decorada i terrissa són dues branques d’un mateix arbre: la ceràmica. És per això que són prou habituals les interrelacions entre ambdues especialitats. Podem mencionar el fet de que, al principi de la Reial Fàbrica, molts fills de terrissers i ollers entraren a treballar a la Reial Fàbrica amb la categoria d’aprenents. També cal destacar que, cap a la dècada de 1770 començaren a aparèixer a l’Alcora les famoses “fabriquetes”, algunes de caràcter familiar i constituïdes per un terrisser/oller, que aportava la infraestructura (el forn, principalment) i un pintor de la Reial Fàbrica, que aportava els coneixements específics per fabricar i decorar pisa. Són els casos de les “fabriquetes” de Nadal Nebot (pintor) i Josep Carot (el seu sogre, oller), o la de Joaquín Ten (oller) i Mariano Causada (pintor). Durant la primera meitat del segle XIX alguns terrissers es reconvertiran en fabricants de pisa, però també en tractants (comerciants), com per exemple els Latorre, terrissers i ollers als segles XVIII i XIX, i també tractants des de mitjan segle XIX fins el primer terç del segle XX.

Per il·lustrar aquesta relació entre terrissa i pisa volem centrar-nos en la figura d’un personatge que aglutina una bona part d’aquests vincles: Cristóbal Álbaro Aicart, pertanyent a una de les estirps més conegudes i citades d’operaris de la Reial Fàbrica, que entre altres avantpassats compta amb Vicente Álbaro Ferrando (enviat pel Xè comte d’Aranda a París entre 1786 i 1789, junt a Cristóbal Pastor, “para instruirse ambos en el ramo de la porcelana y otras Calidades”) o el seu fill Pascual Álbaro Vilar, que arribà al càrrec de mestre de “Pintura, Estampado y Composiciones” a la Reial Fàbrica, tal com resa la seua làpida, conservada al nostre Museu.

Doncs bé, Cristóbal Álbaro Aicart (1874-1949) és l’últim Álbaro de la Reial Fàbrica. És besnet de Pascual Álbaro Vilar (1772-1849) i rebesnet de Vicente Álbaro Ferrando (1751-1827). Com a curiositat, dir que és besnet també de Marcelo Aicart Huguet (1780-1848) i besnebot de Miquel Aicart Masó (1812-1878), els terrissers especialitzats en gerres d’oli de gran format, protagonistes del capítol 14 de l’”Apunts de Patrimoni contra el confinament”.

A la Fàbrica Gran, a l’època en què era propietat de Cristóbal Aicart Moya, Cristóbal Álbaro s’especialitzà en unes botelles molt característiques, de peu alt, panxa globular, coll cilíndric (generalment d’un roig fort) i boca atulipada, decorades amb un motiu composat per una sanefa d’acants amb una gerra amb flors a la part central i dos ocells encarats als costats. Solien portar llegenda de propietat, perquè eren peces per encàrrec, normalment regals per a les núvies. Aquest tipus de botelles començà a elaborar-se a l’època dels Girona, a la segona meitat del segle XIX, com demostra un fragment de panxa amb una llegenda parcial, localitzada en el testa de Baix la Vila que va deixar al descobert una tronada a principis d’any, i que actualment està en estudi (esperem poder aportar prompte més informació).

Aquest preuat producte, a l’abast només de sectors socials amb cert poder adquisitiu, tingué també la seua versió modesta que, com a la Fàbrica Gran, també fou obra de Cristóbal Álbaro Aicart: a la terrisseria dels Nomdedéu va pintar marraixes amb un motiu molt similar, sobre el fang sec, amb manganès. Són les anomenades “marraixes de núvia”, que formaven part de l’aixovar més modest d’aquelles joves casadores que no podien optar a les “luxoses” produccions de la Reial Fàbrica. Al Museu en conservem una (MCA-4108) amb una decoració més discreta, però igualment representativa del que va ser, a principis del segle XX, una curiosa simbiosi entre la pisa esmaltada y decorada i una part molt singular de la producció terrissera, que rarament es decorava. Cristóbal Álbaro Aicart sintetitza, en la seua obra a cavall entre la Reial Fàbrica i la terrisseria dels Nomdedéu, l’estreta i duradora relació de pisa i terrissa a l’Alcora.