Tornar

APUNTS DE PATRIMONI CONTRA EL CONFINAMENT #38

“Toro Farnesio”
Escultura. Alt: 41 cm
Col·lecció Cabrera-Ahís. Dipositat al Museu de Ceràmica de l’Alcora

Un dels grups escultòrics més famosos de la Reial Fàbrica és el “Toro Farnesio”, probablement degut a la seua espectacularitat, derivada de la gran quantitat de motlles que s’han d’emprar per confeccionar-lo i de la complexitat del muntatge. Se’n coneixen nombrosos exemplars en diversos formats, i de molt distinta qualitat ja que els motlles s’han anat renovant cada cert temps per seu ús continuat, que arriba fins mitjan segle XX.

L’escultura d’inspiració clàssica fou una de les especialitats més apreciades de la Reial Fàbrica: Neptú, Pan, Marco Curcio, Alejandro Magno, Cleopatra, Heliogábalo…. són molts els deus i personatges de l’antiguitat presents en el repertori escultòric de l’Alcora, però probablement el “Toro Farnesio” és, com ja hem dit, el més popular de tots ells.

L’original hel·lenístic de bronze (segle II a.C.), era obra d’Apolonio i Taurisco de Tralles. En l’actualitat al Museu Arqueològic de Nàpols es conserva una còpia en marbre, del segle III d.C. Fou trobada en 1546 a les Termes de Caracalla durant les excavacions ordenades pel papa Pau III (Alexandre Farnesi), que buscava escultures romanes per adornar els seus palaus.

Representa el suplici de Dirce, nugada a un bou per Zetos i Anfión en venjança per la violació de la seua mare, Antíope.
Diferents artistes, com ara Diana Ghisi (1581), François Perrier (1638), Doménico de Rossi (1704), Jean Audran (1719) o Antoni Zücher (c.1800) realitzaren els seus gravats segons l’escultura clàssica de marbre, Però sembla que la font d’inspiració de l’escultura de l’Alcora fou el gravat de Jean Audran, ja que està inclòs en la publicació de Bernard de Montfaucon “Antiquité Expliquée”, que és un dels llibres de gravats que, segons Alexius Feit, va adquirir Joseph Olérys a París per ordre del IXè comte d’Aranda quan va ser contractat com a director artístic de la Reial Fàbrica en juny de 1725, 2 anys abans de la seua posada en funcionament.

Tot i que s’ha atribuït la seua introducció en el repertori de la producció de l’Alcora a Julián López, segons un recent estudi de Ximo Todolí sembla que l’escultura de l‘Alcora fou modelada per Joaquín Ferrer Miñana (1749-1834) no abans de 1828. De fet, el comte de Casal publica un inventari general de la Reial Fàbrica de 1800 en el què mostra la seua estranyesa per no trobar el “Toro Farnesio” en aquest llistat.

L’èxit d’aquest model fou immediat i absolut. Moltes col·leccions de tot el món conserven algun exemplar: Museu del Disseny de Barcelona, Museu Nacional d’Arts Decoratives de Madrid… El Museu Nacional de Ceràmica de València en té 4, un d’ells de 75 cm d’alçada (sense peanya), i un altre fabricat en Nàpols en 1884 com a “souvenir” de la ciutat que alberga el model clàssic de segle III d.C. També la col·lecció Cabrera-Ahís, de l’Alcora, en posseeix un exemplar, actualment dipositat al Museu de Ceràmica de l’Alcora.

De segur que els motlles del “Toro Farnesio” estarien entre els més preuats de la Reial Fàbrica, i es van utilitzar des de la seua creació al segle XIX fins el final de la producció. Desprès de la Guerra Civil l’última propietària de la Fàbrica Gran, Maria Aicart (filla de Cristóbal Aicart) contractà Vicente Artero Aicart per ordenar els motlles. Entre ells, el nostre grup escultòric, que es va fer molt popular convertint-se en una mena de ”prova de nivell” per als ceramistes-escultors alcorins. Daniel Bosch Porcar en va elaborar alguns exemplars (veure fotos), i també el propi Vicente Artero, de qui la Caixa Rural de l’Alcora en conserva un exemplar signat.

Tenim també un document gràfic extraordinari, corresponent a una “Exposición de Artesanía” que es va celebrar en 1971 a l’actual CEIP Comte d’Aranda (aleshores Colegio Generalísimo), on també hi ha present un “Toro Farnesio” del qual no hem pogut esbrinar l’origen.

La història de “Toro Farnesio” de l’Alcora continua viva, ja que els motlles custodiats per Vicente Artero han sigut donats recentment al Museu de Ceràmica per Maribel Vivas y Salvador Plaza, entre ells els 32 que conformen aquest grup escultòric. El Museu, exercint la seua funció de conservació, s’enorgulleix d’aquesta donació que garantirà la pervivència d’un material fràgil i delicat que forma part d’eixe vast univers que és el nostre patrimoni ceràmic.