Tornar

APUNTS DE PATRIMONI CONTRA EL CONFINAMENT #6

PATRIMONI IMMATERIAL. LA MALEA: BIOCOMBUSTIBLE DELS FORNS DE CERÀMICA

 

Qui perd els orígens, perd identitat. Aquesta frase de Raimon és més que vàlida per a la societat actual, que oblida massa ràpidament tot allò que no li serveix, però que ha estat fonamental per al seu progrés. No fa tants anys, els forns rodons alimentats per malea eren vitals per a la subsistència de la indústria taulellera. La irrupció dels combustibles fòssils va fer desaparèixer una activitat, un mode de vida, i un teixit econòmic i social del qual formaven part nombroses famílies.

La major part d’allò que envoltava al negoci de la malea es transmetia de pares a fills de manera oral i experiencial. La manca de documentació escrita o altres fonts com ara la imatge (fotografia o vídeo) fan que tot es limite, quasi de manera exclusiva, a la memòria oral d’aquells que van formar part d’aquesta activitat. Maleaires com Ramón Garcés o Manuel Montserrat ens han ajudat a conèixer i documentar la dinàmica del treball al terme. I el nostre benvolgut canterer Antonio Nomdedéu, des de la seua saviesa amassada al llarg de tota una vida dedicada a la terrissa, ens ha il·lustrat sobre terminologia, mesures, consum, ritmes de cocció, etc. Antonio ens ha recordat moltes vegades les paraules d’Ilse Schutz, apassionada estudiosa de la ceràmica popular espanyola: en terrissa, tot allò que no s’escriu està condemnat a desaparèixer. Gràcies Antonio, Ramón i Manuel per haver compartit amb nosaltres els vostres coneixements, per ajudar-nos a no perdre del tot els nostres orígens. Així, seguirem tenint identitat.

La “malea”, la llenya dels “ermets” del terme (terres ermes, no conreades, domini del coscoll, l’argelaga, la matissa i de plantes aromàtiques com el romaní o el timó) ha estat per excel·lència el combustible per a la cocció ceràmica a l’Alcora pel seu poder calorífic. Tota la comarca de l’Alcalatén va abastir de malea tant les primeres terrisseries documentades al segle XVI, com la Reial Fàbrica del Comte d’Aranda, i també les fàbriques de taulell fins l’aparició dels forns de gasoil, cap a la dècada de 1970. Es treballava per quadrilles. L’empresari llogava un terreny, acordant amb el propietari un preu per tallar la malea, i la quadrilla es posava a treballar. A mitjan del segle XX va ser tal el consum que tot el monte estava net, fins l’extrem de que els masovers havien de guardar-se alguna argelaga per soflimar la pell del porc a la matança.

La unitat de mesura de la malea és el gavell, que està format per 4 preses. Cada presa sol ser una mata; 3 preses són més o menys iguals, i l’exterior un poc més menuda i d’una espècie que no punxe, perquè és la que està en contacte amb el llom de les cavalleries i amb les mans dels talladors.

Cada cavalleria es carregava amb 16 gavells. És el que constitueix una càrrega. En temps més moderns, quan la malea es transportava amb carros o camions, se seguia emprant la mesura “càrrega”; així, un camió podia transportar entre 40 i 80 càrregues, depenent de la seua grandària. És a dir, entre 640 i 1.280 gavells.
Pel que fa al consum, és molt variable i depenia de factor diversos com ara el tipus de material a coure (terrissa, pisa, taulell) o les condicions meteorològiques (humitat, temperatura). A la Reial Fàbrica es calcula que cada fornada consumia entre 2.400 i 2.600 gavells, si bé aquesta és només una xifra orientativa. Com a curiositat, cal dir que en temps moderns, a les fàbriques de taulell es pagava la malea per càrregues, però a la Reial Fàbrica era per fornada, independentment de la malea que es consumís.

Avui, el treball de la malea s’ha convertit en un record d’altres temps. Uns temps de comunió amb la natura, d’explotació sostenible dels recursos. Perduda la seua funcionalitat dins la cadena de la producció industrial, ha quedat circumscrit a demostracions i recreacions, i és la nostra obligació mantenir la seua memòria, en forma de documents escrits o visuals, per tal de que seguisca formant part del nostre patrimoni cultural, de la nostra identitat.