CASTELL DE L’ALCALATÉN

A mitjan segle XII, el declivi almoràvit en la península Ibèrica va estimular l’expansió dels regnes cristians cap al sud. A l’est, Ramón Berenguer IV, comte de Barcelona i príncep d’Aragó, va conquistar les places de Mequinenza, Fraga, Tortosa i Lleida entre 1148 i 1149, i els últims enclavaments musulmans de la vall de l’Ebre, Miravet i Siruana, van capitular en 1153. En 1171, Alfons II d’Aragó va fundar Terol i, uns anys després, en 1178, va concedir al bisbat de Tortosa un ampli territori al sud, encara pendent de conquesta, pertanyent a una sèrie de castells entre els quals, per primera vegada, apareix una cita documental del de l’Alcalatén. En 1179, el mateix monarca va signar amb Alfons VIII de Castella el Tractat de Cazorla, mitjançant el qual Aragó s’adjudicava el dret de conquesta sobre el regne islàmic de València i Castella ho feia amb el regne de Múrcia (al sud de Biar), fixant-se d’aquesta manera els límits entre Castella i Aragó.

En aquest context d’inestabilitat, en el segle XII, l’actual província de Castelló s’havia convertit en la frontera nord de la taifa de València i de l’imperi almohade i, davant el temor a un ràpid avanç catalanoaragonès, els governants andalusins van erigir una sèrie de fortaleses de reduïdes dimensions, disseminades estratègicament en aquest territori, amb la intenció de crear un cinturó defensiu que obstaculitzara els moviments de les tropes cristianes. El castell de l’Alcalatén es troba entre ells.

Després d’uns anys de relativa estabilitat de les fronteres, a la fi de la dècada de 1220, es reactiva la conquesta del futur Regne de València. En 1213, als 5 anys d’edat, Jaume I va heretar el tron de la Corona d’Aragó després de la mort de son pare, Pere II, en la batalla de Muret. Durant els primers anys de regnat, el jove monarca va haver d’afrontar diverses lluites contra la noblesa aragonesa, fins a la signatura de la Concòrdia d’Alcalá (1227) que va propiciar un període d’estabilitat necessari per a escometre noves campanyes militars contra els musulmans. La primera d’elles fou la conquesta de Mallorca en 1229 i, immediatament després, començà la conquesta del Regne de València, que s’inicia amb la presa de Morella (1232) i la caiguda de Borriana, de Peníscola i de bona part de l’actual província de Castelló, amb el castell de l’Alcalatén en 1233.

Una vegada que va prendre possessió dels nous territoris, Jaume I els va repartir entre els cavallers que l’acompanyaren en aquesta empresa. El 24 de juliol de 1233, el rei va concedir a Ximén d’Urrea, un dels seus principals lloctinents, el Castell de l’Alcalatén amb tota la seua jurisdicció territorial, que comprenia els actuals termes municipals de l’Alcora, Costur, Figueroles, Llucena, Xodos i les Useres. Molt prompte, s’iniciaria la construcció de l’Església del Salvador, als peus del castell, com a gest simbòlic i material de la cristianització del paratge.

Els anys posteriors a la concessió de la Tinença de l’Alcalatén a Ximén d’Urrea, alguns nuclis de població de la seua demarcació comencen a experimentar un desenvolupament major. És el cas de l’Alcora, que, en 1305, rep la carta de població, concedida per Joan Ximénez d’Urrea. El naixement oficial de l’Alcora com a nucli de població no comporta la concessió d’un terme municipal propi. Més aviat al contrari, la nova vila continuarà formant part del terme de la Puebla de l’Alcalatén, perquè així està recollit en la carta de poblament (“[…] que entre vos dictos pobladores et los habitantes en la villa del castillo dal Calatén no haya de partimiento de termino […]“).

A partir de la concessió de la carta de poblament, la nova vila de l’Alcora experimentarà un ràpid creixement, com s’intueix arran de la concessió de la celebració d’un mercat setmanal (1306), l’inici de les obres de l’Església Parroquial de l’Assumpció (1336) i la construcció del recinte emmurallat (primera meitat del segle XIV), del qual es conserven restes tan significatives com els portals de Marco i Verdera o la Torre del Repés.

El desenvolupament de l’Alcora vindrà acompanyat del declivi de la Puebla de l’Alcalatén, sorgida a l’empara de la fortalesa d’origen andalusí, a causa de diversos motius. A mitjan segle XIV, fa aparició en terres valencianes la terrible pesta negra, que repetirà episodis més o menys virulents cada 10-15 anys. Coincidirà, a més, amb la Guerra de la Unió (1347-1378), la Guerra contra Castella (1356-1365), totes dues amb fort impacte en la nostra zona, i diverses epidèmies periòdiques al llarg de la segona meitat del segle XIV. S’arriba així a principis del segle XV, amb un acusat descens demogràfic a l’Alcalatén. En aquest context, la Puebla de l’Alcalatén queda pràcticament deshabitada i els seus escassos habitants sol·liciten al senyor, Pedro Ximénez d’Urrea, el repartiment del seu terme (i també de les càrregues impositives corresponents) entre els municipis de l’Alcora i Llucena. A aquest efecte, es va signar una concòrdia en 1418 que comportava, a més del repartiment del terme, la destrucció de la fortalesa i del caseriu adjacent (“…convenen aquells demolir i gresaxar el dit lloc, i terme d’aquell, i ses cases“), vingut a menys pel descens demogràfic (“…el dit lloc de l’Alcalatén de gran temps ençà, era vingut a gran disminució o a final de població, que en pocs pagesos homes era romasa la seua població…”). Únicament, l’Església del Salvador, pel seu caràcter religiós, se salvarà de la destrucció intencionada i serà mantinguda per l’Alcora i Llucena en la mateixa proporció en què aquestes viles es reparteixen el terme de l’Alcalatén (“…en el sosteniment i refer de l’església, campanes i altres coses de dita església del dit Alcalatén, tenen que pagar els dits llocs, per sou i per lliura, segons cadascú pren dels dits llocs i del terme de l’Alcalatén”). Això explica la desigual conservació del temple respecte a la fortalesa i la xicoteta població annexa.

Pel que respecta a l’Ermita del Salvador, és un dels primers temples cristians de la província de Castelló, perquè va ser construïda als pocs anys de la concessió de la Tinença de l’Alcalatén a Ximén d’Urrea. Els seus paral·lels més pròxims són les ermites de la Salvassòria (Morella) i Coratxar (Tinença de Benifassà), totes dues al nord de la província.
Originàriament, va ser església parroquial del xicotet nucli de població sorgit a l’empara del castell. La seua estructura és senzilla i elemental. És de planta rectangular, amb tres trams i una volta sostinguda per dos arcs de mig punt. En l’absis, existeix una fornícula amb remat amb volta per a la imatge del patró. La portada, situada en la façana lateral est, és d’estil romànic i presenta un arc de mig punt amb dovelles emmarcades per dues motlures i tres escalons, un d’ells format pel fust d’una columna reaprofitada. En 1634, a la portada se li va afegir un porxo, format per dos arcs apuntats d’estil gòtic que sostenen una coberta a un vessant i bancs de pedra. La teulada d’aquest porxo va ser posteriorment reformada i elevada, de manera que les mènsules sobre les quals es recolzava la primera coberta van quedar sense ús. La façana, situada als peus de l’ermita, llisa i amb una xicoteta finestra com a única obertura, presenta una espadanya senzilla amb una sola campana. Va patir desperfectes propis de l’abandó i de diversos conflictes bèl·lics, quedant el seu interior completament buit. En 1969, va ser reconstruïda, ampliant-se l’esplanada porticada cap als peus del temple.

El Castell de l’Alcalatén ha sigut objecte de diverses campanyes de neteja, excavació i restauració. Entre 1999 i 2000, es va restaurar un tram de la lliça perimetral de l’alcassaba, i la torre oest. En 2014 i 2019, continuà la consolidació de la lliça perimetral, en aquest cas en el seu tram nord. Finalment, en 2021-2022 es va escometre l’excavació de tota l’alcassaba i la finalització de la restauració de la lliça perimetral nord. S’han localitzat nombroses estructures pertanyents a les fases andalusina i cristiana del castell, així com una nova bestorre que defensava l’alcassaba pel costat septentrional. També s’ha habilitat un accés per a facilitar la visita i gaudir, des de l’alt de l’alcassaba, d’unes espectaculars vistes de bona part de l’orografia castellonenca, amb l’Alcora en primer terme, la Plana a l’est, la Serra d’Espadà al sud-oest o el pic de Penyagolosa al nord-oest. Fins i tot, en els dies d’atmosfera nítida, es pot apreciar, al sud, la inconfusible silueta del Montgó, a la Marina Alta, a 145 km al sud en línia recta.