SEGLES XIX I XX

El segle XIX s’inicia a l’Alcora amb el pas de la Reial Fàbrica a mans dels ducs d’Híjar, familiars i hereus del darrer comte d’Aranda, En Pedro Pablo.

Desprès d’unes dècades de certa continuïtat en la producció i nombroses convulsions socials (Revolta dels Caragols en 1801, Guerra de la Independència en 1808-1814, Trienni Liberal en 1820-1823), la fàbrica entra en certa decadència fins que és arrendada (1851) i desprès comprada (1858) pels germans Maties i Ramón Girona, que generalitzaran l’estampació calcogràfica, una tècnica de decoració ceràmica de caràcter industrial, que permet l’abaratiment dels costos.

En l’aplicació de l’estampació calcogràfica, l’Alcora fou un centre pioner a Espanya. Coneguda des del segle XVIII a Anglaterra, aquesta tècnica decorativa arriba amb la contractació de Francesco Rolandi en 1819. El 10 de maig del mateix any, el duc d’Híjar sol·licita la patent per a la fabricació de pisa estampada a Espanya durant un període de 12 anys. Però l’abolició dels drets senyorials, durant el Trieni Liberal, deixarà aquesta sol·licitud sense resposta.

Malgrat tot, l’aplicació d’estampació sobre porcellana, pisa i terra de pipa es perllongarà a l’Alcora fins a les darreries del segle XIX, amb l’ajut puntual de tècnics estrangers procedents de Sant Petersburg, Staffordshire i Bristol.

L’estampació compartí espai amb la producció de vaixelles blanques o discretament perfilades i amb sèries ornamentals heretades de l’esplendorós passat.

En 1895, la Fàbrica Gran (com era coneguda aleshores) passa a mans de Cristóbal Aicart, el seu darrer propietari. Peces com les canterelles en forma de petxina o les botelles globulars amb coll de tulipa són les aportacions d’aquesta etapa a la història d’una manufactura que es mantingué en actiu més de 2 segles.